About This Project

SEVERAL WINDOWS

Res a explicar, molt a dir
Fernando Gómez de la Cuesta

Si la pintura fos prou austera, prou precisa
o prou correcta només podries mirar-la. Tot allò que vull que
algú obtingui de les meves pintures és el fet que pugui veure la idea
completa sense cap conclusió. El que veus és allò que veus*.

La pintura fa temps que és pintura per ella mateixa. No necessita excuses, ni explicacions, no depèn de ningú ni està obligada a explicar res. Es va guanyar aquest dret a base de forma i de color, de composició i de suport, a vegades de bellesa i d’altres d’una pulsió irrefrenable. Va obtenir la seva autonomia i jerarquia a força d’expressió, abstracció i impressió, de contenció i expansió, de coneixement i experiència. Carlos Cartaxo (Valladolid, 1978) pertany a aquesta estimulant estirp d’artistes que fa temps que aprofundeixen dins d’aquesta independència, dins d’aquests camins que recorren a la pintura apel·lant a allò que la defineix, als seus valors més íntims i essencials.

Res no surt del no-res, tot porta causa i produeix efectes. En visitar l’estudi de Cartaxo, els itineraris que ens ofereixen les seves obres van donant forma a una genealogia extraordinària que ens serveix per anar transitant les grans referències de la pintura contemporània d’una manera desinhibida, un itinerari que reconeix, investiga, cerca, excava, amplifica i barreja tot allò que interessa a l’artista. A la seva pintura observem com van sorgint aquestes connexions que converteixen, cadascuna de les seves peces, en la tasca d’un DJ agosarat que (re)construeix contínuament la seva pròpia creació. Allà apareixen Mondrian, Rietveld i el neoplasticisme, Albers, Moholy-Nagy i la Bauhaus, Malévitx i el suprematisme, però també, per descomptat, Frank Stella, Imi Knoebel i Andrew Bick.

Passem de Mondrian i companyia i parlem només del que veiem. Several Windows és una sèrie recent de Cartaxo en la qual fa servir, amb un marcat ordre constructiu, una geometria de figures bàsiques disposades sobre la superfície pictòrica. Una investigació que centra la seva atenció en la composició, l’equilibri i els punts de tensió que s’estableixen entre cadascun dels seus elements. Gràcies a aquesta senzilla (i gens fàcil) manera de crear la peça, l’artista es pot centrar en dialèctiques clàssiques com la contraposició entre clar i fosc, entre repòs i moviment, entre superfície i espai, per generar un context de reflexió, meditació i anàlisi on res és deixat a l’atzar, a la casualitat, a la impostura o al caprici. Com diu el mateix Cartaxo: “les formes que s’inclouen a la composició emergeixen amb un caràcter fort i emulsionen al seu lloc exacte. Aquí és on confereixo a la meva obra un valor psicològic i emocional”.

A més de la composició, el color és un dels paràmetres transcendentals a la feina de Cartaxo, barrejant acrílics i esmalts a l’aigua obté una paleta que prem la contemporaneïtat des dels vermells terra, els blaus profunds, els grocs ocre, cremes i roses, magentes i negres, i aquests tons brillants que s’alternen amb altres més neutres, mentre intercalen llampades fluor que actuen com a ressort perceptiu i estímul àcid. Aquestes superfícies, tractades de forma orgànica com a camps de color d’arriscada interacció cromàtica, allunyen les dues sèries d’aquesta exposició, Several Windows i Pensando en Kurt, dels paràmetres més freds de l’art minimalista per atorgar un subtil caràcter processual a totes les peces.

Així és. En Pensando en Kurt la pasta de porcellana s’estén sobre el tauler per donar qualitats vives, gairebé escultòriques, a una pintura que s’expandeix. En Several Windows, Cartaxo, decideix deixar en evidència els seus penediments creatius, no ocultant del tot aquells elements dels que decideix prescindir: figures geomètriques que s’endevinen sota la pell translúcida del color que se li superposa, canvis de mida dels quals l’artista deixa constància, uns laterals dels quadres que ensenyen les successives capes de pintura, modificacions sobrevingudes, traços perduts i (no del tot) esborrats, acaben de donar forma a unes composicions que porten la nostra mirada cap a altres llocs. Al final, la importància d’una finestra, d’aquestes finestres, és el que s’hi pot veure a través d’elles i la llum que deixen passar. Allò que veiem és allò que és.

*If the painting were lean enough, accurate enough or right enough, you would just be able to look at it. All I want anyone to get out of my paintings is the fact that you can see the whole idea without any conclusion. What you see is what you see. Frank Stella, Donald Judd, Bruce Glaser, “Questions to Stella and Judd”, entrevista de Bruce Glaser, editada per Lucy R. Lippard, ARTnews, Nova York, setembre, 1966. [https://www.artnews.com/art-news/retrospective/what-you-see-is-what-you-see-donald-judd-and- Frank-Stella-al- final-de-la-pintura-en-1966-4497]

Categoría
Exposiciones, Exposiciones 2022